Com són
Són aquells pares alternatius (casualment la majoria de condició benestant/alta) seguidors d’alguna tendència Nova Era, que es tornen uns fanàtics de tot allò relacionat amb la filosofia oriental (budisme, zen, energies) i tot el que soni a autocreixement personal.
Gent a la que mai els ha faltat de res a la vida i per aquest motiu s’han avorrit i han decidit jugar a buscar aquell buit espiritual que, segons ells, els mancava. Tenen un grau molt més radical de pràctica que no altres pares amb qualsevol altra creença religiosa.
Comencen a posar-se en el tema i acaben professant un autèntic fonamentalisme per a tot allò que soni a espiritual. Però compte, que l’àtic enorme i ben situat on viuen no se’l vendran mai per anar a un pis petit com la majoria de les famílies dels altres alumnes (és comprensible, en un pis petit no tindrien espai per a fer taitxi amb els seus amics).
Com que no en tenen prou amb ells mateixos i veuen que en el seu entorn ningú no els fot ni cas, llavors és quan fan entrar el fill en el joc. El pobre nen passa a convertir-se en una espècie de conillet d’índies moldejable al gust dels pares. Però no es limiten amb el que li obliguen a fer a casa (he vist al pati un nen jugant amb els seus companys a imitar postures de yoga) i pretenen extendre-ho dins l'àmbit escolar.
A l’escola
Aquests pares practiquen un autèntic integrisme religiós amb el seus fills.
Exemples:
-N’hi ha que només els deixen anar a una sola excursió en tot l’any perquè consideren que les excursions són una cosa massa lúdica i terrenal. El que xoca és que ni tan sols els deixin anar quan aquesta excursió és a la muntanya, ells que contínuament s’omplen la boca parlant de la importància d'estar en contacte amb la Mare Natura. Al final, l’única natura que acaba veient el pobre nen és la del jardí zen que uns amics dels seus pares s’han muntat a la terrassa de casa seva.
-Sovint, aquests nens són vegetarians a la força. A vegades porten esmorzars que ni ells mateixos saben què són, aliments ecològics del Veritas que no són gens barats, però són mooolt alternatius. És normal acabar-los trobant a les papereres del pati.
-No els deixen anar gairebé mai a casa els seus amics. Aquest gairebé-mai vol dir que els deixen anar només en el cas que aquests amics no tinguin ni consola ni televisió ni internet
.És a dir, gairebé mai
. En canvi, curiosament sí que inviten els amics del seu fill a berenar a casa. I després sempre s'estranyen que no hi hagi cap nen que hi vulgui anar:
A la casa d'aquesta gent no hi ha consola, la televisió fa anys que està apagada, i només hi ha quatre joguines de quan ells eren petits. L'únic objecte divertit que hi ha, que és un senyor gras assegut en una postura incòmoda, no es pot tocar perquè es pot trencar.
-A l'escola no celebren mai els aniversaris per ser el dimoni del consumisme. Com que aquesta gent ho radicalitzen tot, posen al mateix sac la moda de portar-los al Chikipark amb el fet de portar quatre caramels per repartir a la classe.
-Tampoc no volen que el nen participi a l’amic invisible. Sé d'alguna tutora que ha intentat convèncer els pares dient-los que no cal que sigui un regal comprat, que amb un regal fet per ell, encara que sigui un dibuix, ja faria el fet. Però res de res. Resultat: El nen plorant i sentint-se un bitxo raro veient com la resta de la classe participa a la festa i ell no. I això gràcies als seus pares tan alternatius.
Conclusió
Aquests nens acaben essent els raros de la classe i es converteixen en marginats. I pateixen moltíssim perquè veuen que no la cosa no depèn d’ells sinó dels seus pares.
Per a més inri, quan la mestra intenta parlar amb els pares, aquests contesten que s’ha d’aprendre a conviure amb el fet que suposa ser diferent a la resta de la societat. Segur que ells ho van tenir tot de petits i no els van obligar a ser els diferents, perquè sinó no s'entén que li vulguin aquest patiment. I val més que la mestra no intenti ajudar-lo d’amagat fent-li fer algun dibuix per participar a l’amic invisible, que si se n’assabenten, encara en sortirà malparada per ficar-s'hi pel mig.
Els fills passant-ho malament de debò, plorant i preguntant-se què hauran pogut fer malament perquè els tractin així. Potser hauran arribat a odiar els pares i tot. I mentrestant, altres pares de situació més humil fent autèntics sacrificis econòmics per a poder portar els seus fills d’excursió, perquè puguin participar de les festes, perquè puguin participar a l’amic invisible encara que sigui amb un treball manual. En definitiva fent mans i mànigues perquè dintre de les seves possibilitats econòmiques, el seu fill pugui tenir una infància el més feliç possible.
Aquests nens seran els únics de la classe que no van portar cap joguina el 8 de gener.
Per a aquests nens, els reis van passar de llarg.
