Vacances d'estiu

Clima pre-vacacional, on aparentment tothom coincideix en les ganes que sigui fi de curs per descansar. Hora del pati, sala de "mestres":

Una mestra jove tipus bleda, de les que es fa palles pensant en Joeljoans i s'escandalitza perquè els nens prefereixen la Cocacola a l'aigua, diu: "Sí, però quan portes un mes sense nens, ja els trobes a faltar i tens ganes de tornar-hi...".

Conseqüències: el croissant que tan a gust m'estava menjant se'm atraganta; al cafè li va de poc que no el vesso per sobre la taula. Una barreja indescriptible entre fàstic, ganes de vomitar i tints psicòpates de voler assessinar-la s'apoderen de mi els moments següents. La tia es queda tan ample i a sobre busca la complicitat d'altres mestres megavocacionals com ella. I evidentment, la troba. Perquè sembla ser que tots pensen com ella.




Al final acabaran demanant ells mateixos que s'escurcin les vacances, les quals pel mestre antivocacional constitueixen l'única raó de ser de la seva feina. Però de moment, els mesos d'estiu substitueixen aquest mono d'altres maneres:

-S'apunten a tota mena de cursets de juliol que, si computéssim les hores, sobrepassarien de llarg la jornada laboral de les 40 hores setmanals.

-Queden uns dies a la setmana per programar per el curs següent, fer fitxes, projectes engrescadors i preparar la decoració de la classe.

-Queden per anar a l'Abacus. Hauria d'estar tancada per llei aquests mesos de vacances: el sol fet de passar-hi per davant en període de vacances, encara que no es tingui cap intenció d'entrar, pot ser perjudicial per la salut dels nens i els mestres antivocacionals.

-Els últims dies d'agost estan ansiosos per tornar. Aquests dies, però, els mestres antivocacionals és quan registren els nivells d'alcoholisme i politoxicomania més alts de tot l'any.

Perles del benpensament imperant.

Últimament sembla que les escoles competeixin entre elles per ser la líder en pedagogia teletubil del "políticament correcte" imposat a tota costa. Sembla un concurs a veure qui la diu més grossa. Aquí deixo algunes de les perles que he trobat per internet o conegut de primera o segona mà en la meva tasca detectivesca antipedagògica:

Xuxeries: El Dimoni de sucre.

-Al Reglament Intern de certa escola "laica, moderna, participativa i oberta" hi ha la norma següent: pels aniversaris queda terminantment prohibit portar xuxes (ai perdó, llaminadures), i s'han de buscar alternatives per celebrar l'aniversari. Però aquí no acaba la historia, perquè per si no en tenen prou, matitzen que no poden portar llaminadures ni els nens NI ELS PARES (!!). Amb això de seguida em poso a imaginar una classe celebrant l'aniversari amb cireres i maduixes i a les 5, quan surten, el pare del fill homenatjat amagat una cantonada més avall (amb el suport clandestí d'altres pares subversius que van ajudant i indicant els nens per trobar-lo), com un camell, repartint les bossetes de caramels a tots els nens. Surrealista, potser sí, pero no inversemblant al pas que anem.

Quins collons: l'única vegada que el nen disfruta anant a cole, tant per la diversió que suposa anar prèviament a comprar les xuxes com pel dia de l'aniversari en si, i va i per culpa d'aquestes gilipollades de pedagogia "moderna", ni això els hi va quedant ja. Amb el que molava preparar aquelles bosses plenes de nubes, gusanitos, ositos de goma, sugus, chupachups... feia tanta il.lusió que fins i tot per un dia a l'any pensaves amb bones intencions en tota la classe, empollons i mestra inclosos. Era el teu dia i te senties feliç repartint a tothom.


(Aviat ni aquest pobre infeliç se salvarà de poder
celebrar els aniversaris amb pastissos)

...Pero tot això està condemnat a desaparèixer, no seria estrany que la LOE ho acabés recollint per real decret. Lo bo del cas es que els mestres, que viuen en el seu món perfecte de color rosa, estan convençuts que els nens s'ho passaran igual de bé a l'aniversari menjant pomes o mandarines o vés-a-saber-què. Veure per creure.


-Coca-Cola: el Dimoni en Beguda.

Ultimament en algunes escoles, per decisió del Sant i Omnipotent Claustre, s'acorda no portar CocaCola a les festes escolars, com ara la de finals de curs. Només aigua i sucs. Les raons? de tot tipus, de fet totalment previsibles: que si per multinacional (tesi defensada pels antiglobis, com si molts sucs de marca no ho fossin) , que si no és sana (quan és el primer que es recomana en baixades de sucre), que si posa als nens nerviosos, etc. La Cocacola passa a ser vista com aquella Gran Maligna i cal que sigui erradicada. Això sí, s'ho passaran taaaan bé bevent aigua l'últim dia de curs...




-Pocket Bikes: El Dimoni sobre rodes.
En alguna escola on ha sobrat pressupost a finals de curs, algun pobre innocent ha plantejat la possibilitat de contractar pocket bikes adaptades als nens, d'aquelles que no passen dels 10 km/h, en circuit quadrat d'apenes 50 metres de pista, amb un monitor experimentat a cada cantonada. Proposta passa a claustre, per a sorpresa i horror dels mestres roses: Proposta DENEGADA.



Motius al.legats:

-"Estem ensenyant als nens l'ecologisme i les pocketbikes són totalment antiecològiques" (com si els nens no veiessin res més que cavalls i bicis a la seva vida real). Al.legació sobretot provinent de mestres que vénen a currar en bici (i que viuen al mateix poble/ciutat o com a molt al poble del cantó) i conceben la resta de mortals com a éssers malignes que necessiten per collons un vehicle motoritzat per anar a treballar.

-"Això és consumista, s'haurien de buscar alternatives per passar-s'ho bé sense gastar diners". Aquests mestres, llavors, s'haurien de quedar a casa per la Festa Major del seu poble, i no els haurien ni deixar anar a veure els focs artificials, si volen ser coherents amb si mateixos.

Com a alternativa proposen un esmorzar tots junts o organitzar jocs d'aquells com els que jugaven els nostres avis quan eren petits (i perquè no els quedava mes remei, clar, que si no també haguessin volgut les pocket-bikes). "I de pas, el pressupost es pot destinar a adquirir nou material pel curs que ve". Però si ni tan sols s'ha estrenat el d'aquest any!

On anirem a parar...
De veritat que no sé en quin món de cotó fluix viuen alguns mestres i pedagogs. Si ja és dur haver d'aguantar nens en essència fillsdeputa de per si, pitjor és haver d'estar escoltant contínuament aquestes xorrades que l'únic que faran és que els nens creixin agilipollats i adoctrinats en el règim imperant del políticament correcte i de grans acabin celebrant els comiats de solter bevent Cocacola (tindran la sensació d'estar fent algo rebutjat socialment) mentre contemplen l'estriptis d'un telettubi.

Colònies

(Apunt previ)
La paraula "colònies" és una de les poques que inexplicablement encara no han estat posades al punt de mira per la demagogia flower-power, encara que tal i com van les coses, no seria estrany que aviat comencin a sortir eufemismes d'aquests que tan agraden als progretes. I qualsevol dia d'aquests acabarem escoltant la conversa d'un pare dient, amb tota la naturalitat del món, "dimecres el meu fill s'en va de jornades integradores multi-socioeducatives".

Acompanyants:
Si ets tutor d'algun dels cursos implicats, pringues segur. Per escaquejar-te, només pots tenir alguna excusa hiperjustificada com a mínim del mateix calibre que utilitzaries per salvar-te d'anar en una mesa electoral.

Com que normalment es busca algun altre acompanyant, es sol recorrer a algun especialista. Hi ha dos sistemes: nomenament a dit (en escoles tiràniques) o sorteig (que crea un ambient a l'escola molt semblant a quan es veien els sortejos de la mili a la tele del bar).

Preparatius extres del mestre antivocacional:
Si li toca a un mestre antivocacional, a part d'una caixa sencera plena d'ansiolítics, ja cal que prepari la petaca. Encara que les cases de colònies ofereixin vi pels mestres, que tingui per segur que si el demana, els altres mestres se li tiraran a sobre alegant que "dona mala imatge als nens" (verídic). I el mateix amb el tabac.






La cruel realitat de les colònies per als nens:
Els nens, il.lusos ells, marxen contents pensant-se que serà com unes vacances sense els pares, com quan van als estius al poble dels avis i es passen el dia jugant, apareixent a casa només per menjar i dormir. Per un cop a la vida fins i tot em sap greu per a ells, perquè no saben a quin engany tan gran han estat sotmesos.

Aquesta il.lusió enganyosa es manté només durant el viatge a l'autocar i fins que arriben a lloc i descarreguen trastos (cosa que fan depressa perquè tenen unes ganes boges de posar-se a jugar). Es llavors quan es topen amb la realitat cruel i traïdora del que els espera: els tres dies completament programats d'activitats engrescadores des que es lleven fins a que se'n van a dormir, quasi com un camp de concentració. D'estones de llibertat, escasses i comptades. Fins i tot els partits de futbol estan programats (i per tant, obligatoris, havent d'acceptar forçosament a l'equip a la gorda de la classe).

A partir d'aquí no tenen escapatòria possible: estan obligats a participar. A vegades camuflen aquesta obligatorietat oferint "alternatives" entre dos jocs, pero el fet d'haver d'escollir es igualment obligatori: No tenen l'opció de quedar-se a jugar amb el gos de la casa, o de quedar-se jugant a tazos, o d'anar-se a fumar uns porros a l'habitació els més grandets.

Gimcanes:
L'horror i trauma més gran de quasevol estada de colònies: els mestres vocacionals les han estat dissenyant minuciosament, il.lusionant-se, creient-se que fent enfarinar els nens estaran fent la gran gamberrada del segle. Fins i tot un, veient-los, pot arribar a pensar que en el fons els agradaria ser ells els que competissin, com quan eren petits (per això en sopars de mestres també organitzen gimcanes, tema que ja parlaré un altre dia perquè mereix tot un post a part).

Però pels nens només resulta que un estrès constant, ja que com a tot, la participació és OBLIGATÒRIA (perque sinó només participarien els 4 pilotes se sempre). Han de veure's la seva dignitat pels terres, havent de fer proves humillants, enfarinant-se, lligant-se les bambes i demés kumbayades productes de la ment malaltissa d'alguns mestres vocacionals que creuen que estan fent la gran gresca del segle.


(Els nens del segle passat ja maquinaven com carregar-se els mestres...)

Tambe estan aquests jocs típics d'esplai, que sembla que s'ho passin millor els profes que els propis nens. Malament si un dels acompanyants ha estat monitor d'esplai, perquè en té un repertori ple, afegint més humillació pels soferts nens, que estan començant a veure clar quin futur els espera els anys següents a l'escola.

Per no parlar d'altres perles del Kumbayisme, com allò de barrejar les sabates dels nens, que a sobre està tot programat perque "s'enfadin" sanament, si un nen es cabreja en sèrio (i dic en sèrio) es creen conflictes no-previstos que la ment del mestre-kumba no pot entendre: No pot entendre que la seva broma tan sana no faci gràcia. De la mateixa manera que si un nen es queda igual, com si res, perquè en el fons està pensant pacientment "a veure quan acaba aquesta tortura", intenten engrescar-lo fent que "s'enfadi". Ai quin mal ha fet tot això de l'escoltisme...

Epíleg:
Jo quan era petita ja en vaig tenir prou amb les colònies de 1º per adonar-me de tot aquest rerefons tan maquiavèlic. Em van enredar un cop pero dos ja no. Sort que com a alumna no calien gaires justificacions per no anar de colònies. Aquells dies em quedava a casa a jugar, allò si que eren vacances de veritat!

Les bates de les mestres d'Infantil.

(Post dedicat a una lectora anònima que em va fer el suggeriment)

I és que realment, el tema de les bates de les mestres d'Infantil mereixeria tota una tesi doctoral.

Es pot saber on collons compren les bates, les d'Educació Infantil? És que ja no sé qui és pitjor, si el dissenyador (al qui enviaria directe a la forca com els telettubies del post anterior), o elles mateixes per triar-les. Desconec de moment com seria la bata versió masculina, ja que per sort per a la meva salut mental encara no he tingut oportunitat de veure cap home a infantil (o potser si que l'he vist pero no me n'he adonat de la seva condició de gènere). I afortunadament sortiré de la meva experiencia docent sense haver-ne vist cap, un trauma menys que m'estalviaré.

Els passadissos d'Infantil són pitjors que una desfilada de moda de l'Agatha R. de la Prada, amb aquelles bates amb flors gegants, estrelles, cors... Però amb un resultat absolutament grotesc: dones joves i no tan joves, primes i grasses, que sembla que tinguin complexe de Caperutxeta Vermella (alguna fins i tot per acabar de rematar el resultat final es fa dues trenes, verídic), passejant-se amb aquelles bates de Heidi per l'escola. Un espectacle quasi fantasmagòric que ve a ser com la Baby Jane de la mítica pel.lícula. Quin espant! que ja no son nenes, per l'amor de déu, si hem d'esperar a que ho arregli Ensenyament, anem ben apanyats. Que algú faci algo!

Tipologies de mestres

Algunes tipologies de mestres que es poden trobar en una escola:

La "bleda":

Conserva la mateixa pinta d'empollona que ja tenia quan era petita. Segueix venint amb la carpeta impacable sota el braç, i al seu estoig hi ha quaranta-mil varietats de bolígrafs de colors diversos, ja que ella és molt pulcra i polida i ha aconseguit el seu somni de ser mestra. Viu en un món infantil de color rosa degut a que com que ella ha acabat la carrera i ja està treballant del que ha estudiat (ja se sap, falten mestres, ara no els deixen casi ni acabar la carrera que ja els adjudiquen plaça), no sap el que passa al mon exterior real. Es aficionada a llegir Coelho, Bucay, a veure Ventdelplà, i el seu ídol sexual es en Joel Joan. Escolta Gossos, Whiskins i Sau, i encara creu que l'infart d'en Sabater no te explicació possible. Encara creu en prínceps blaus i escriu un bloc de tipus sentimental que només llegeixen noies com ella.


La progre pureta:
Es inconfundible: els seus cabells totalment blancs i llargs la delaten, perquè des que li van començar a sortir canes durant la Transició, no se'ls ha ocorregut tenyir-se'ls mai de la vida. Per si sola és força inofensiva, com a molt et pot venir a tocar els collons amb el rotllo del reciclatge i l'hort de l'escola. Lo perillós és despres quan surt i es reuneix en alguna Associació de Renovació Pedagògica Activa, que està ple de dones amb cabells blancs com ella i homes barbuts i panxuts, i que és on es posen a conspirar totes aquestes perles de la nova pedagogia telettubil políticament correcta que tant els agrada imposar. Aquesta mestra encara va escoltant Els Esquirols i el Grup de Folk al cotxe, i de tant en tant encara plora per la mort de Xesco Boix.

El mestre Torrente:
Tipologia en perill d'extinció (com a mestre): Cada dia arriba a l'escola amb el Marca sota el braç, despres d'haver anat al bar a fer el carajillo i la fària. Posa els alumnes a treballar i així ell el pot llegir tranquil.lament. Es caga en tot cristo per la llei antitabac que ja no li permet fumar ni a la sala de mestres, quan abans podia fumar fins i tot donant classes i ningú hi posava el crit al cel. No parla gaire ni expressa el que realment pensa de tota la parafernàlia del sistema educatiu actual, doncs sap que està en territori progre-comantxe i tindria totes les de perdre. No es que sigui antivocacional, pero enyora aquells temps en que el mestre era el "señor maestro". Encara conserva el Cuaderno Azul al prestatge de casa seva, amb la secreta esperança de que algun dia ressuciti Franco i el torni a implantar. Això sí, es posa massatge Floyd i es pentina be la calva cada cop que té alguna entrevista amb alguna mare, per si de cas.

La maruja:
Amb aquest especímen curiós s'hi pot parlar força bé i fins i tot riure. Acostuma a ser una dona puretilla, amb els fills ja grandets, que ja porta uns quants anys ensenyant i ja s'ho agafa més en calma. Li agrada parlar de marujeos de la tele, de rentadores, de "su marido", fa acudits bons de sexe, amb la seva gràcia innata (cosa que a vegades escandalitza a les bledes). Encara que no utilitza un llenguatge "políticament correcte", acostuma a dir les coses pel seu nom i com les pensa.

El pelut:
El kumbayà multiculti de l'escola, normalment el de música. Sempre volta amb la guitarra penjada a l'esquena. Les seves classes, amb els seus "oh yeah", "vinga piquem tots de mans" i perles d'aquestes, semblen mes aviat una celebració evangelista de peli yanki, on ell se sent el gran pastor i els nens les ovelles. De ben segur que ha acomplert amb la peregrinació del bon Multiculti d'anar a Brasil, o Chiapas o Costa Rica, i si no, es pot tenir per segur que ho esta planificant per algun estiu d'aquests.

El guaperes:
Normalment el d'educació fisica. Fa que a les nenes de Cicle Superior se'ls dispari el procés hormonal, i també a algunes mestres (i a algun mestre també). La maruja és l'única que s'atreveix a dir-li obscenitats directament. A vegades aquests nois es trastoquen una mica en haver d'estar envoltats continuament en aquest ambient tan femení, i no saben acabar d'aprofitar totes les ocasions que se'ls posen a tiro per fotre un bon clau, tant de mestres com de mares d'alumnes.

El que està apunt de jubilar-se:
Crec personalment que aquest és el que més mereix el respecte, ja que sap més per vell que per mestre. A aquest que no li vinguin amb Logses, ni Loes, ni Lous, ni toca't els ous, ell sap millor que ningú com funciona tot això, despres de tants i tants anys dedicats a l'ensenyament, doncs les ha vistes de tots colors. Ningú des d'un despatx que es dediqui a fer lleis educatives sabrà tant com ell de nens. A més, és l'únic mestre que pot utilitzar paraules tan entranyables com "capsigrany", "tanoca" o "beneit" aconseguint el mateix efecte que si acabés de llegir una sentencia condemnatòria, ja que només ell sap portar els nens rectes com ningú (que intenti sino la mestra bleda dir "gamarús" a un nen de 12 anys, a veure què passa).

Substitucions de curta durada

Els substituts i substitutes (aiii... per què sempre m'ha sonat malament aquesta paraula en femení??) de curta durada acostumen a ser mestres força joves que estan començant a fer punts en la borsa d'interins, abans de passar a estar tot un any a un mateix centre. Els mestres vocacionals estan desitjant poder estar estables a un centre, i es lamenten d'aquesta precarietat. Bé, de fet, encara que no els faltés mai la feina, del que es lamenten és del fet de no poder conèixer a fons un mateix lloc. Però per als mestres antivocacionals és la millor manera de treballar, per una sèrie de motius:



Motius:

-En estar pocs dies, no t'impliques ni en l'escola ni en els nens. Bé, ho he dit malament, perquè el mestre antivocacional no s'hi implica ni que hi estigui per cinc anys. De fet hauria de dir que no cal que faci veure que s'hi implica.

-A ningú li importa les classes que facis per una setmana. En realitat, només demanen algú per aguantar uns dies els nens per no haver d'estar tocant els collons als altres mestres fotent-los enlaire les seves hores lliures (vegin-se si no les males cares i el desgavell que hi ha quan falta un mestre per un dia).

-Amb els nens, et pots permetre la gran vacilada, ja que no cal que exerceixis d'autoritat. Com que serà vist i no vist, quedaràs bé per a tota la vida (això sí, s'ha de procurar no tornar mai al mateix centre per una substitució mes llarga, si no ja no et prendrien en sèrio). Això acostuma a crear mala maror quan torna el mestre titular, pero al substitut li ha de ser ben igual. Consciències tranquil.les.


Com actuar:

.Abans d'entrar:

-S'ha de procurar localitzar dos bars: el més proper al cole, i un altre de més llunya.

Afortunadament, si hi ha algo en que ens uneix a tots els ibèrics és la cultura de bar, i fins i tot a pobles força petits en tenen almenys dos. O sigui que a buscar-los. El més proper servirà per anar a buscar tabac si cal, però serà el que MAI s'hi haurà d'anar a fer el trago. Simplement perquè serà on aniran a fer el cafè els mestres vocacionals (si és que surten, perquè n'hi ha alguns que ni això), que van al bar més proper per tornar el mes aviat possible a l'escola. Evidentment, s'aconsella defugir tot contacte amb els mestres que no surtin ni per anar a fer el cafè del migdia perquè prefereixin quedar-se a l'escola.

Per tant, s'anirà al bar mes llunyà, a prendre una cervesa tranquil.lament sense haver d'estar escoltant converses de feina, ni acudits dignes de Barrio Sésamo. I si per casualitat alla et trobes algun mestre, pots posar la mà al foc que és antivocacional com tu, o si més no, és mes normal que la majoria, perquè només vol desconnectar una estona de feina.

.A l'escola el primer dia:

-Localitzar primerament la maquina de cafè, que sol estar a la sala de mestres, i averiguar el sistema de pagament (en alguns llocs no és automàtica sino que te l'has de fer i posar els diners a un pot, i curiosament els balanços mensuals sempre surten negatius).

-Localitzar el lavabo.

-Localitzar on es guarden els rollos de paper de water per si s'acaba el que hi ha posat.

-Normalment els alumnes saben millor que el mateix mestre on ho guarda tot. Només cal preguntar-los i et diran fins i tot on guarda la petaca i el tabac de liar.

-Anar a les reunions com a mer notari del mestre titular. No cal intervenir ni fer veure que t'interesses, només apuntar. I ningú et recriminarà mai res.

-I sobretot, per precaució... A vegades es dóna el cas que el substitut el truquen per oferir-li la seguent plaça. No dir MAI on aniràs a parar, no fos cas que el algun dia et trobessis que el mestre titular d'aquell lloc et truqués emprenyat.

L'escola: fàbrica de monstres

L'escola: aquell lloc on els nens aprenen a treure el pitjor de dins seu. Els surten els instints més salvatges, els que tenen reprimits quan surten fora dels quatre murs. Ignoro si és naturalesa infantil o simplement que la repressió escolar els torna així, pero és alucinant. Per exemple, a les files, és per flipar de veure com es matarien entre ells si poguessin. Per no parlar de quan passa alguna cosa extraordinària i l'histerisme col.lectiu s'apodera de tota la classe.





Però també al mestre li fa sortir el pitjor de dins seu: després de la dura jornada laboral surt al carrer i veu com un nen esta a punt de fotre's una hòstia perquè s'està enfilant en una barana. Com que al curro està fart de vigilar coses d'aquestes (no és que li importi gaire que el nen es faci mal, és més que res per tema de responsabilitats i evitar merders posteriors, que la cosa està molt malament avui dia, amb aquesta cultura de denunciar a tot quisqui per tot), aquest cop es disposa a gaudir de l'imminent espectacle. El tonto del nen acaba caient, com era d'esperar. El mestre s'ho mira de lluny i no pot evitar somriure satisfet per dins, ja que ho veu com una mena de triomf a l'enemic. I passa de llarg. Odia veure nens pel carrer. I llavors, quan torna a pensar racionalment, creu que s'esta convertint en una mena d'ogre d'aquells dels contes (que evidentment tant odia haver d'explicar).
















Conclusió: L'entorn escolar converteix els nens en salvatges als que se'ls ha d'estar reprimint constantment, i als mestres en autèntics monstres socials (també reprimits, naturalment).

Nens traïdors

Hi ha cosa mes traïdora en una escola que un nen?? I no em refereixo a aquests que van de capullos i són capullos (però en el fons sensats perquè també són conscients que estan en una presó obligats, i "només" es dediquen a boicotejar les classes i procurar passar-s'ho bé a la seva manera) , sinó a aquests que, sota les formes de l'alumne perfecte (no parla a classe, no molesta, fa els deures, etc), després per darrere teu va a un altre mestre o tutor i et dona la punyalada per l'esquena, sovint en formes subtils de "queixes".

A mi, com a mestra antivocacional que és a punt de deixar aquesta presó, m'és ben igual el que pugui dir un crio de m.... Pero sé de casos de mestres que ho donen tot per als seus alumnes i un nen miserable els ha traït vilment, només perquè a la seva assignatura es "fiquen" amb ell (sovint amb raó de causa per xivato i repelent) i l'especialista, que ja prou feina té a controlar a cada hora 25 nens, no se n'adona. Però enlloc d'anar el nen a l'especialista en si i parlar-ho, no. No té collons: Prefereix dir-ho al tutor de torn, o directament als seus pares (que ho acaben parlant amb el tutor de torn). I el pobre especialista es queda de pedra, pensant en que haurà fet malament, quan en realitat només es objecte de la mesquinesa que poden arribar a tenir els nens, i sovint nens "exemplars", ja no només pels pares sino pels mateixos profes.

Per sort cada dia me la sua més el que facin els nens, o fins i tot el que els hi passi. Ja s'apanyaran. Cada dia és un pas més cap a la llibertat, i no penso pas complicar-m'hi més la vida...